martes, 28 de septiembre de 2010

Carta Oberta de l'exdirector d'un Intitut Públic al Conseller d'Educació

Un extracte de la carta (el text complet aquí) remesa al Conseller Maragall el juny de 2010 per un ex-director d'Institut. Molts pensen el mateix, encara que pocs ho diuen. Amb el nostre suport i comprensió.

(...) Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d'explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.  Els meus vuit anys com a director m'han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m'he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d'equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l'últim revolt...  I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d'un institut i la direcció d'una Conselleria d'Educació- aquest és l'element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s'ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l'educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s'ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s'havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d'anys, s'ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se'n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d'impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se'n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l'enfocament de l'acte d'ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d'indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s'ha de treballar. L'implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació...I ara és un "campi qui pugui" sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d'omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.
Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d'haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d'haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.  En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d'Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l'evidència: no funcionen. A tall d'exemple parlem de l'1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-estabilització de tots els programes d'innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d'alumnes previstos...o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple - i d'una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del "navegar sense rumb" que veiem en els Plans Educatius d'Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s'hi guanya i de què s'hi perd, en termes pedagògics. I així anem... I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D'això, l'opinió pública no en sent a parlar... però afecta. I de quina manera... Des d'un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d'aplicatius informàtics d'allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l'ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d'una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest "Barcelona no ho vol" o bé "la màquina no em deixa canviar-ho". Un cop més, una mostra d'allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts. (...)

No hay comentarios:

Publicar un comentario